Carla Gracia: “No escric per diners, sinó perquè em fa sentir qui soc”

ACN Barcelona – Fa pocs dies, el seu fill de 10 anys, amb autisme, “que viu al seu món”, va dir-li mentre anava a dormir que ell era una “inversió inútil”. Així ho confessa l’escriptora Carla Gracia (Barcelona, 1980), en una entrevista amb l’ACN després de la publicació del seu últim llibre, ‘El jardí adormit’ (Univers). La mare li va respondre que no es tracta de “ser útils”, sinó de “ser persones”. Aquesta idea “contracultural” és la que impregna també la trama de la novel·la, que deixa la seva feina a la City de Londres i marxa a un petit poble de l’Empordà per a intentar fer reviure un jardí abandonat. Ella mateixa s’hi veu reflectida. “Intento no escriure per diners. Tinc la meva plaça a la universitat. Escric perquè em fa sentir qui sóc”, explica.
La novel·la ‘El jardí adormit’, traduïda també al castellà per Espasa, relata la història de l’Iris, una jove que deixa enrere i una feina ben pagada a Londres perquè estava buida. Acaba anant a parar a Fontallac, al Baix Empordà, on li ofereixen allotjament, menjar i una petita paga a canvi de fer despertar un majestuós jardí en hores baixes. Al llarg de la història hi tenen un paper central l’amor, la redempció, les plantes, la memòria i també la sororitat entre dones.

En una entrevista amb l’ACN, Carla Gracia sosté que escriu “per sentir qui és”, i no per diners. S’ha assegurat independència econòmica, amb la seva plaça de professora d’escriptura a la universitat, i dedica bona part del temps al seu fill Gael, de 10 anys i diagnosticat d’autisme, que ha de patir “situacions molt dures”.

“El 50% que tinc de vida la vull gaudir. Necessito fer el que sento que he de fer”, apunta l’escriptora, que diu que ‘Perfectament imperfecta’ va ser el seu “crit” i ‘El jardí adormit’, el seu “refugi”. I afegeix: “El que vindrà no serà el que vol la meva editora. Serà el que em surti”.

Després de la popularitat de ‘Perfectament imperfecta’ (2025), Carla Gracia afirma que “l’èxit i la fama fan mandra”. Admet que té “una angoixa constant d’haver de dir que no a coses”, i que va a la psicòloga per a gestionar-ho. Però també valora el “cercle bonic” que s’ha trobat: “Hi ha moltes dones, moltes mares, moltes persones que m’abracen, que se senten identificades. És com abraçar-me a mi mateixa quan més ho necessitava”.

“Som més productes que persones”

L’autora de ‘El jardí adormit’ també reflexiona sobre un món cada cop més productivista, en què “som més productes que persones”. Recorda que el seu fill Gael li va dir que era una “inversió inútil”. “Un nen de 10 anys, amb autisme, que viu bastant al seu món, però ja s’ha adonat que en aquest món l’únic important és ser útil”, lamenta.

“I què vol dir ser útil?”, es pregunta “Jo li vaig dir, és que no hem de ser útils, hem de ser persones, hem de viure, existir. I a mi aquell temps és el més útil que he fet mai”, conclou.

El rol de les plantes

Les plantes juguen un paper central, amb una enorme documentació al darrere, però també en la vida de Carla Gracia. “A vegades, quan estic cansada o amb els ànims baixos, vaig a veure l’Albert, el meu jardiner de capçalera, cultivador, pagès de Centelles”, confessa. “Les plantes m’ajuden a respirar, a recordar. Sobretot tocar-les, tocar la terra, baixar a baix. A no pensar tant. A sentir”, explica.

Una bona part de la inspiració també li ha vingut de Jane Austen, que descrivia grans jardins anglesos a la seva obra. Gracia va fer el seu doctorat en escriptura justament a Bath, on va viure la novel·lista anglesa. “Les plantes també han estat la llengua de les dones que no podien expressar-se”, defensa.

Novel·les feministes

‘El jardí adormit’ també és una novel·la feminista, com les anteriors, apunta l’escriptora. En aquest cas s’ha proposat fer “un reconeixement a les dones que han silenciat, moltes vegades dient que eren boges”.

De fet, Gracia confessa que té un llibre al calaix que no sap si farà. Es tracta d’una obra sobre “les dones que van fer possible els grans homes en la literatura; les dones que corregien els seus textos, que els inspiraven, que els donaven força, que estaven sempre allà”. I rebla: “Fins i tot dones que escrivien i el mèrit se l’enduia l’home”.